Sentit Comú per al Segle XXI (Roger Hallam 2019)

SENTIT COMÚ PER AL SEGLE XXI  

Només una rebel·lió no violenta pot aturar la ruptura climàtica i el col·lapse social.

Roger Hallam

15 Abril 2019

(traducció editada i comentada de Isidre Castañé Campmany i Francesc Gordó Vilaseca per a XR Barcelona)

15 Maig 2019

ÍNDEX

1-INTRODUCCIÓ

2-PER QUÈ UNA REBEL·LIÓ?

3-ACCEPTAR LA VERITAT ÉS EL PRIMER PAS

4-REFORMISME VS REVOLUCIÓ POLÍTICA

5-UNA PROPOSTA PER LA REBEL·LIÓ

6-EL PLA D'ACCIÓ

7-EL VALOR DE LA DISRUPCIÓ SIMBÒLICA

8-CONSTRUÏNT ALIANCES

9-FRAMING I MISSATGES

10-POST-REBEL·LIÓ CORRECTA

11-CONCLUSIÓ

1- INTRODUCCIÓ

És hora de madurar i veure el món tal i com és. Hi ha algunes coses que són reals i que no podem canviar, i una d'aquestes coses són les lleis de la física. El gel es desfà quan s'escalfa. El Sol i les condicions atmosfèriques escalfen els oceans. Perquè aquestes coses són reals, podem saber algunes coses sobre la societat i l'ecologia d'aquest planeta. Estem entrant en un període d'estrès ecològic extrem. Que això ens porti o no a l'extinció humana depèn, en gran mesura, dels canvis revolucionaris que hi pugui haver en les nostres societats durant la pròxima dècada. Això no és una qüestió de ideologia, sinó de mates i física.

Les Nacions Unides han estimat que hem de reduïr les emissions de carboni a la meitat en una dècada per evitar la catàstrofe. Sens dubte, això és una estimació optimista. Les realimentacions i l'escalfament fixat ens porta per damunt de +2·C, ja abans de tenir en compte les emissions dels pròxims 10 anys.

Parlant clar, estem fotuts: la única pregunta és fins a quin punt i com d'aviat. Acceptem aquest destí? Suggereixo que no. Molta gent que pot superar el fracàs humà de no creure en el què no els hi agrada, accepten contents la ciència i les matemàtiques. Però no han treballat suficient en les seves implicacions polítiques i socials.

Aquest text exposa allò que és obvi des d'un punt de vista de les ciències socials: les societats no canviaràn a la velocitat necessària sense rebel·lions i una transformació revolucionària de la nostra política. De nou, això no és una qüestió d'ideologia, sinó més aviat de sociologia estructural bàsica.

Les institucions, com les espècies animals, tenen límits a com de ràpid poden canviar. Per a obtenir el canvi ràpid han de ser substituïdes per altres institucions socials noves – en política, praxi i cultura. És un terrible descobriment, però és hora d'acceptar la realitat que s'ens presenta – només perquè no ens agradi una cosa, no significa que aquesta cosa no sigui real. Tot això és sentit comú.

( Al 1776, Thomas Paine...)

Aquest és el primer pas en la transformació. Acceptar la veritat tal com és. El col·lapse climàtic i ecològic ens matarà a totes aviat si no actuem en conseqüència.

En aquest llibret exposo una implicació d'aquesta Veritat: que la cultura política reformista tant de la dreta com de l'esquerra, en una societat neoliberal és ara, per dir-ho amb suavitat, no apte per al repte que s'ens planteja. Parlant amb contundència cal dir que ONGs, partits polítics i moviments que ens han acompanyat durant 30 anys de fracàs estrepitós (un increment del 60% en les emissions des de 1990) són ara el primer obstacle per a la transformació.

1.1-LA PROPOSTA:

Hem d'adoptar el model de canvi de règim més exitós que ens mostra la recerca en ciència social, el model de Resistència Civil. Això inclou la participació en massa de la desobediència civil. Desenes de milers de persones trencant la llei per a crear una transformació de les estructures polítiques.

Hi ha diferents opcions tàctiques, però el procés principal és el següent:

• Mobilitzacions en massa, calen milers de persones.
• S'acumulen en les capitals on les elits econòmiques, polítiques i mediàtiques tenen els seus centres.
• Trenquen la llei, creuen el Rubicó. Un bon exemple són els talls de carreteres i de sistemes de transport.
• Mantenen una estricta disciplina no-violenta sempre, i especialment quanes troben sota repressió de l'Estat.
• Es focalitzen en el govern, no en objectius intermitjos. El govern és la institució que que fa les regles de la societat i té el monopoli de la violència per a fer-les complir*.
  (*NdT: ¿Què significa això a Catalunya? Caldria analitzar-ho amb detall.)
• Continuen les seves accions dia rere dia. Una acció d'un sol dia, per gran que sigui, rarament imposa el cost econòmic necessari per a portar les autoritats a la taula.
• Les accions són festives i fins i tot divertides. Més gent resòn a les crides culturals i celebratòries que les polítiques i solemnes.

Després d'una o dos setmanes seguint aquest pla, els registres històrics mostren que un règim és altament susceptible de col·lapsar o veure's forçat a un canvi estructural. Això és degut a les dinàmiques establertes de la lluita política no violenta. Les autoritats es troben davant d'un dilema impossible. Per una banda poden permetre que continui l'ocupació cootidiana dels carrers. Això encoratjarà més a la gent a assistir, i soscava la seva pròpia autoritat.

Per altra banda, si escullen reprimir els manifestants, s'arrisquen a que això els hi torni el tret. Quan surt més gent als carrers és en resposta al sacrifici d'aquells que les autoritats han expulsat dels carrers. In situacions d'intens drama polític, les persones obliden la por i se situen del costat d'aquells que se sacrifiquen pel bé comú.

Aleshores, l'única sortida és la negociació. I només llavors s'obre una oportunitat estructural per a la transformació d'emergència que necessitem per a la nostra economia. Per suposat, aquesta estratègia no és segur que funcioni, però és substancialment possible. El que és segur, tantmateix, és que les campanyes reformistes i el lobbying fracassaràn completament com han fet durant dècades. El canvi estructural que objectivament necessitem ha de succeïr massa ràpid per a una estratègia reformista.

Proposo, tantmateix, que un anàlisi material del poder és necessari però insuficient per a maximitzar les oportunitats de l'èxit revolucionari. Les relacions socials estàn construides damunt de lleis culturals, tant com d'interessos materials. És doncs important atendre a allò simbòlic i interpersonal tant com a allò material. L'acció en massa no pot ser només no violenta en un sentit físic, sinó també en el sentit ètic de respectar l'oposició, indiferentment de les seves respostes repressives.

Això no només soscava la seva capacitat de “alteritzar-te” també els ajuda a salvar les aparences quan sigui hora de negociar. Les accions en massa exitoses, doncs, han de reunir tres condicions per a optimistzar les probabilitats d'èxit. Disrupció en massa, sacrifici en massa, i respecte cap a l'oposició.

A més a més, la mobilització només pot ser construida creant aliances entre xarxes. La majoria de xarxes polítiques estàn controlades per elits “porteres” que no tenen cap interès en moure's d'un paradigma reformista a un de revolucionari (fins i tot quan afirmen creure en això). Tampoc voldràn combinar-se en una mobilització de masses en la que no poden controlar les seves propies lleis ètiques o orientacions identitàries.

Tantmateix, és necessari utilitzar l'acció directa per a assenyalar la seva hipocresía i per a apel·lar directament als membres d'aquells grups a unir-se a una lluita universalista: Salvar l'espècie humana i complir el nostre deure transcultural de crear un món segur per als nostres fills. Això inclourà apel·lar a la gent en una diversitat de grups polítics, culturals i religiosos. L'apel·lació serà exitosa si es dirigeix tant a l'amenaça universal com a l'oportunitat que significa.

Això ens porta al tema del “framing”; La manera com comuniquem el missatge. Només quan el missatge es transmet en un llenguatge culturalment neutre es pot construir un moviment de masses. Per a alguns grups que tenen un elevat nivell de identitat qualsevol aproximació que utilitzem serà problemàtica, així que serà necessari crear mobilitzacions separades per aquells grups que es combinaran junts en un “moviment de moviments”. Tantmateix, la majoria de gent serà atreta a implicar-se en la mesura que siguin convidats personalment al moviment. Això requereix de diversos disenys de xerrades que semblen inconseqüents però són de vital importància per a crear una inclusivitat efectiva.

Finalment, necessitem tenir un pla post-revolucionari, d'altra manera regnarà el caos. El pla que esboço és perquè una assemblea nacional ciutadana prengui la sobirania a un Parlament corrupte. El Parlament es mantindrà, però com en un rol de conseller per a aquesta assemblea de gent ordinària, seleccionada aleatòriament de tot el país que deliberaran sobre la qüestió central de les nostres vides – com evitem l'extinció? Quines noves estructures i polítiques són necessàries per a maximitzar les possibilitats d'aconseguir el nostre desig de viure, ara que les circumstàncies s'apilen en contra nostra. A més, necessitem estar en disposició d'actuar abans que el nou govern arribi. Un moviment de transició ja ha començat. Necessita ser massivament expandit.

Mentres s'escriu aquest llibre, les renovables comencen a ser més barates que l'energia fòssil, i alhora, segueixen en peu inversions astronòmiques en desenvolupament d'energies fòssils.

Serà tot un show. Som-hi.

2- PER QUÈ UNA REBEL·LIÓ?

Terra, tenim un problema.

Les societats d'arreu del món no han permès l'actual col·lapse ecològic. Han sigut els governs. Des dels 90, una falsa narrativa es va promoure pel món, que els individus s'havien de responsabilitzar de la seva petjada de carboni. O que ho havien de fer les corporacions o indústries contaminants a les que culpem. Però els governs són les úniques institucions amb el poder i la responsabilitat de protegir-nos dels danys. Però no han utilitzat aquest poder.

Al Regne Unit i pel món, la gent ha heretat un un sistema de govern i una serie de ONGs incapaces de solucionar l'amenaça a l'existència humana. El Govern és quelcom creat per la societat per protegir-nos d'aquestes amenaces. Però ens ha fallat.

Necessitem rescatar el concepte de revolució de l'ideologia de l'esquerra política en una tradició més clàssica del segle XIX, simplement ja n'hi ha prou de corrupció i del grotesc abús de poder. El repte que enfrontem amb l'emergència climàtica és promoure el missatge de que el canvi climàtic ens afecta a totes i totes hem d'actuar.

No evitar el següent anàlisi: que els sistemes polítics mundials que han permès un 60% d'augment en les emissions globals des de l'inici de la crisi al 1990 no tenen la capacitat d'aturar un augment continuat del CO2, ni de reunir la voluntat política per reduïr massivament aquests nivells (un 40% en una decàda, com demana el IPCC).

Això ens porta a la greu conclusió que la probabilitatd'organitzar una revolució política per eliminar la classe política corrupta té més probabilitats d'èxit (encara que siguin poques) que les possibilitats de que la classe política respongui a la crisi (que és zero com evidencien els últims 30 anys). Així que aquest és el principal punt meta-estratègic d'aquest paper.

2.1- QUAN VA ANAR TOT MALAMENT?

Tot i que no hi ha un moment clar que poguem assenyalar, hi ha un nombr ede factors que han contribuït al retràs en gestionar el canvi climàtic, i gairebé tots ells estàn relacionats amb l'emergent economia política neoliberal dels 80, el poder financer i l'influència política de la indústria dels combustibles fòssils, i pensaments erronis sobre com solucionar la crisi dins dels sistemes polítics existents.

Un exemple d'això és l'estudi de 700 pàgines del 2007 de Nicolas Stern i els seus companys del London School of Economics Grantham Institute. Una de les idees centrals proposades per Stern era allò anomenat "la taxa de descompte" dels costos de mitigació. Aquesta idea suggeria que era possible actuar pel canvi climàtic en el futur, quan la tecnologia estés més desenvolupada, i les renovables fóssin més barates.
Més tard Stern ajustaria la "taxa", però l'error al cor de la taxa de descompte era que assumia condicions polítiques perfectes.
Per exemple, la voluntat política per invertir en noves tecnologies, a més de proveïr grans subsidis per a l'energia renovable, el transport verd, i les indústries menys contaminants. Això no va succeïr perquè la indústria de combustibles fòssils van crear discòrdia social i política finançant grups negacionistes de la ciència climàtica que generaven dubte sobre l'influència de l'ésser humà al clima.
Les mateixes assumpcions de condicions perfectes poden ser trobades a l'estructura de la Convenció de les Nacions Unides pel Canvi Climàtic (UNFCCC) que utilitza un sistema de creació de consensos que permet a petits grups de paísos vetar qualsevol decisió. A més, la UNFCCC mai ha sigut un sistema de governança efectiu per a fer els seus compromisos legalment vinculants. Això ha significat un resultat positiu que es confiava a condicions econòmiques i polítiques perfectes.
Per exemple, que els líders mundials dónin suport i ratifiquin el resultat dels Acords de París del 2015 així com també de les condicions econòmiques beneficioses necessàries per a finançar la transició dels combustibles fòssils. Però el 11-S 2001, les guerres següents i la crisi econòmica posterior, semblen haver empès el canvi climàtic fora de l'agenda. El resultat va ser un dèbil Acord de París voluntari que va ser ignorat per els EEUU, Rússia i alguns altres governs.

Més pensament utòpic podem trobar en la fundació de processos graduals de reforma "pas a pas" com els límits i mercat de europeu d'emissions, en què les indústries altament carbonificades eren forçades a pagar per les seves emissions.

Tantmateix, un error greu en les polítiques va fer el sistema inefectiu. Permetia tots els grans emissors tenir temps per a traslladar les seves instal·lacions de producció a la Xina sense cap penalització. Altres simplement van pagar les multes.

Tots aquests exemples es basaven en la bona voluntat dels polítics, la bona voluntat de les corporacions, racionalisme pur i condicions nacionals i internacionals adequades. Cap d'aquestes coses va succeïr i el procés reformista no tenia un pla B. Mentrestant, els sistemes polítics que són qui se suposa que ens protegeix, estàn cada vegada més comprats pels lobbys dels combustibles fòssils, mentres fingeixen tenir les preocupacions sobre l'entorn i el medi ambient per a obtenir els vots dels votants centristes.

3-  ACCEPTAR LA VERITAT ÉS EL PRIMER PAS

Què vol dir “la veritat”? Un dels principals conflictes amb què ens hem trobat amb el Canvi Climàtic i l’ecologisme en general, és que la gent parlem poc de la realitat empírica (en últim terme, de ciència), o no estem del tot al corrent del panorama científic ni de com de calamitosa és la nostra situació actual. Això, al cap i a la fi, és una forma de negació en la que moltes persones cauen sense adonar-se´n.

Les militàncies sovint creuen saber la magnitud del problema al que ens enfrontem, però “saber” deixa de ser un concepte binari quan ens referim a una informació catastròfica i dolorosa. Creus que “ho saps” però aleshores t’adones que no has fet el procés emocional. Creus que l’has processat emocionalment, però t’adones que no ho has fet prou. Això condueix a una forma de “negació inconscient” o raonament motivat ( vegeu les investigacions del professor Dan Kahan de Yale sobre la ciència de la comunicació científica i del proteccionisme cognitiu).

Una posada al dia del panorama científic

L’IPCC informava l’octubre de 2018³ que hem de reduir les emissions de carboni en un 40% en els pròxims 12 anys, per tal d’evitar la “catàstrofe”. Tot i així, encara al 2018, les emissions van passar d’un 1,6% al 2017 a un 2,7%. No és alarmisme parlar de catàstrofe.

Anem a desgranar la paraula “catàstrofe” més enllà del seu significat abstracte. Aquí ens referim a un lent i agonitzant patiment seguit de la mort de milers de milions de persones.

Un anàlisis moral podria ser el següent: una opinió científica recent afirmava que a 5°C per sobre de la mitjana de temperatura pre-industrial, el sistema ecològic és capaç de mantenir a només mil milions de persones. Això vol dir que entre 6 i 7 mil milions de persones hauran mort en la següent generació o dues⁴. Fins i tot si aquesta opinió erra en un 90%, això comportaria encara 600 milions de persones afrontant fam i mort en els següents 40 anys. Estem parlant de 12 vegades el nombre de baixes (civils i militars) de la Segona Guerra Mundial i moltes vegades el nombre de morts de cada genocidi conegut en la història.

Això és el que els governs de tot el món estan permetent a consciència. No hi ha un crim major. Tinguem això en compte alhora de traçar l’estratègia necessària.

L’única opció lògica per evitar una catàstrofe: La desobediència civil en massa

Les campanyes d’èxit es basen en un seguit de factors, alguns dels quals podem controlar i d’altres que no. Un dels factors que podem controlar és l’aplicació d’un mètode específic- una investigació empírica, rigorosa i detallada del camp en el que un conflicte polític passarà. A diferència de l’idealista “condicions perfecte” o “com hauria de ser”, hem de dissenyar estratègies per condicions imperfectes, comptant amb inestabilitat política i, el més important, pensant en les tàctiques contrarevolucionàries del sector dels combustibles fòssils. Això inclou una anàlisi de tots els actors en el temps i l’espai específic on el conflicte tindrà lloc.

Criteris de disseny

Un primer criteri pràctic per al disseny és escollir el lloc i el moment en què el conflicte es donarà, en comptes de reaccionar a l’oponent. Això ens dona temps per fer un “mapa del territori” i escollir el terreny on tenir les màximes probabilitats d’èxit, permetent-nos concentrar els recursos en aquest espai i temps. Per tant, hem de conèixer les accions i declaracions dels principals actors: els nostres activistes, els nostres partidaris, els opositors i els seus partidaris.

Anàlisi de l’oposició

Un grup crític en aquest punt són els opositors que es poden dividir entre les elits o l’administració, i els varis grups o pilars que segueixen les seves ordres - tribunals, policia, cossos de seguretat, etc. En la teoria no violenta és important considerar que els interessos de les elits i aquells que compleixen ordres no són equivalents, i de fet en contextos que proporcionin oportunitats estructurals per un canvi revolucionari, els seus interessos poden divergir significativament.

Necessitem centrar-nos en la mobilització i campanya de blocs específics. I després pensar en una gama de micro-dissenys per maximitzar les possibilitats de reduir aquests blocs. Així, per exemple, vaig dissenyar la primera vaga de lloguer a Londres al descobrir que el bloc clau no era que la gent no estigués enfadada amb els seus nivells de renda. D’enfadats n’estaven. El problema era que els inquilins no començaven la vaga perquè desconfiaven que la resta els seguiria.

Vaig desenvolupar el concepte de “compromís condicional” pels enquestats. Aniries a la vaga si una massa crítica actués de la mateixa manera? Això va funcionar i va portar a tot el bloc en vaga. El factor “por” al desallotjament va desaparèixer i molts més es van unir a la vaga que va provocar la reducció del lloguer acordada.

Evitar els dogmes ideològics i aprendre de la història, en comptes de repetir-la

Aquest és un món que rarament pensa en “com arribar a la victòria”. El problema rau en que prenen situacions històriques similars que no van funcionar i, projectant-les en un context actual, afirmen que tampoc funcionaran. En comptes d’això necessitem analitzar en detall les similituds i diferències entre el passat i el nostre context i proposta a debatre. Petites diferències i la introducció de nous elements de disseny poden canviar enormement els resultats en un sistema social complex. Aquest problema empitjora quan s’imposen dogmes “ideològics” en les mesures polítiques. Això ens impedeix considerar els cercles empírics de manera objectiva.

No podem veure-hi clarament perquè estem tancats a diversos resultats. Un exemple senzill seria aquest: la policia és desagradable per raons ideològiques X, i per tant és difícil acceptar que pugui ser cooperativa en un determinat conjunt de circumstàncies. Aquesta lògica ens impedirà per tant treure profit de noves possibilitats que puguin aparèixer.

És important adonar-se que “el millor disseny” no és aquell que “funcioni” sinó aquell que “maximitza les probabilitats d’èxit” relatiu a les altres opcions sobre la taula. De fet, és possible que el pla tingui ben poques possibilitats de resultar i tanmateix enfront a la resta d’opcions, sigui el que més en tingui. Aquesta és la tria a la que ens enfrontem. Hem de portar-nos a una posició en la que podem “tirar un dau” que pugui conduir a canvis polítics estructurals. Aquesta és la lògica de la rebel·lió en un sistema social complex.

Dissenyar un camí cap a l’èxit

Tenint en compte això, val la pena introduir un mètode utilitzat en altres esdeveniments de resistència civil pre-organitzats. D’això se’n diu “enginyeria inversa”. En comptes de treballar des de l’ara i l’aquí fins a l’èxit, primer estudiem què és l’èxit i després tornem enrere a com es crearia des dels períodes de temps des del llavors fins l’ara. Això suposa una important avantatja a nivell psicològic: mirar enrere des de dalt de la muntanya no és el mateix que mirar amunt sense saber què hi ha a dalt.

Un cop hem aconseguit l’objectiu, només hem de mirar com es creà. A més, des d’aquest punt de vista s’anima a la gent a prendre més oportunitats i riscos sense els quals evidentment és impossible arribar al nostre objectiu. Tal com he comentat anteriorment, el tema no és que el risc pugui provocar un fracàs, sinó que sense el risc, el fracàs esta absolutament assegurat. Totes les opcions que la vida ens ofereix són perilloses i arriscades davant la crisi existencial en la que ens trobem.

4- REFORMISME VS REVOLUCIÓ POLÍTICA

La cultura política de les democràcies occidentals ha canviat del reformisme a una estructura revolucionària. Ja no és possible salvar la nostra societat a través de petites passes. Cal una convulsió política massiva. Aquesta és una afirmació sociològica i no pas ideològica – fet que vol dir basada en l’evidència. La proba rau en els devastadors fracassos de la classe política reformista alhora de predir els resultats de tot un seguit d’esdeveniments polítics dels últims anys. Es podria argumentar que aquest fracàs començà amb la Primavera Àrab – la població àrab no s’aixecaria mai contra la dictadura, i encara menys aconseguint derrocar-la.

Posteriorment vam presenciar el meteòric ascens de la nova esquerra a Grècia, Portugal i Espanya: des d’un suport inexistent fins al 30-40% en 2 anys. Després va venir la vergonyosa victòria de Corbyn, la capacitat mobilitzadora de la campanya de Sanders per implicar a 2 milions de persones en la “Revolució política” als EUA, i evidentment també hem d’esmentar la cara més fosca de la moneda- la “sorpresa” de Trump. La visió reformista considera (sense fer cap judici de moral) que el progrés es maximitza complint les petites demandes i peticions dels teus seguidors.

La lògica és que això és més “creïble” perquè per poc que progressi és millor que res. L’argument, aleshores, és que les demandes radicals o revolucionaries no són “creïbles” i per tant no porten enlloc, essent doncs inefectives comparades amb el reformisme. Això només és veritat en un context reformista- en la qual la societat és majoritàriament estable i els problemes existents es poden resoldre mitjançant campanyes graduals que demanen petits avenços- passa a passa.

El problema és que sociològicament parlant, no tots els contextos mostren signes d’una cultura política reformista. Alguns tenen una cultura política revolucionària. Un fenomen com aquest s’evidencia per la desil·lusió massiva amb la classe política i un alt nivell de repressió. La gent s’adapta a la norma però sense voler-la i això crea l’error típic dels analistes- en la superfície sembla un context reformista- no hi ha cap procés revolucionari per la repressió, i s’assumeix que aquest és l’estat normal de les coses. El que aleshores passa és que quan davant d’aquesta repressió es troba una sortida alternativa, aleshores hi ha un esdeveniment polític no lineal. Els polítics com Corbyn ofereixen programes radicals que no són “creïbles”, però proporcionen una sortida i un camí i la gent s’hi aferra.

Extinció o Rebel·lió (XR) es va crear l’abril del 2018 per “explicar la veritat i actuar com si fos real” en quan al clima i l’emergència ecològica. Altra vegada, això no fou un enfocament “creïble”, però el mateix va passar, tot i que a les campanyes polítiques/moviments socials en lloc de a l’esfera dels partits polítics. L’anàlisi estructural és la mateixa. XR digué el que molta gent pensava i proposà una via d’acció.

El fet és que estem encarant l’extinció a causa de la crisi ecològica i que hauríem de prendre acció de manera radical i col·lectiva que suposi una rebel·lió contra el govern. Una opinió convencional- per exemple del conseller delegat de Greenpeace, a qui vaig conèixer fa dos anys- fou que aquest enfocament no tenia “credibilitat” i que, per tant, fallaria. Aquesta visió estava encotillada en l’espai reformista que ha dominat la política des del 1989 fins a la crisi financera del 2007. Les coses, ara, han canviat.

Digueu la veritat: llavors actueu com si aquesta veritat fos real

La declaració “ digues la veritat i actua com si fos real” és una violació extrema del paradigma reformista. El reformisme, explica una veritat limitada fins al punt en què considera que la ciutadania hi pot fer front, i només actua en allò que assumeix que pot vèncer (d’una manera gradual). És així com el reformisme se situa en un punt de vista moral i espiritual, en mala situació: mentint i retenint accions que ara estan justificades. Quina és l’alternativa revolucionària del 2019?

5 - UNA PROPOSTA PER A LA REBEL·LIÓ

El nucli de la proposta

Aleshores hi ha dues amples lògiques oposades desenvolupant-se. La lògica reformista per motivar i esdevenir “creïble” i assentar un avanç gradual cap al progrés i l’expansió d’una lògica revolucionaria en la base dels esdeveniments succeïts fins ara. Vull argumentar que hauríem de tendir cap a la segona.

En la manca de voluntat dels governs i les elits per respondre encara que sigui mínimament a la demanda de canvis estructurals, hem de deduir que, degut a la crisis a la que ens enfrontem, només un canvi en el sistema polític en si mateix pot portar les nostres demandes a la realitat prou ràpidament.

Això podria prendre el següent format. Emetem una declaració pública dient que: si, a una data concreta, el govern central no ha respost a les nostres demandes i començat a promulgar mesures creïbles per respondre a l’emergència climàtica i ecològica, demanarem desobediència civil en massa, sempre no violenta, a partir d’aquesta data i fins que el govern faci lleis que responguin a les mesures que necessitem.

Donat el fracàs absolut del govern alhora de respondre, la petició hauria de ser:

“ El govern actual cedeix el poder a una administració que cridarà a l’emergència nacional i climàtica i immediatament després posarà en marxa mesures per fer front a les crisis climàtica i ecològica”.

Una cosa és proposar la rebel·lió o la revolució, però una altra és treballar pel que passi després. Hi ha d’haver una alternativa creïble i atractiva. Aquesta seria una assemblea creada a partir de ciutadans escollits a l’atzar, que treballarien per un programa de mesures per fer front a la crisi. El procés de selecció haurà de seleccionar membres aleatoris de tota la població respectant un sistema de quotes que garanteixi una representativitat àmplia i completa de la composició demogràfica del país. Aquesta proposta és alhora concreta i democràtica.

Aquesta administració civil s’haurà d’organitzar de la següent forma. Una assemblea nacional de ciutadans es convertirà en el nou òrgan governatiu del Regne Unit o de qualsevol país fent front a la crisi climàtica. Aquesta assemblea prendrà decisions sobre el següent:

• Legislació per transformar l'economia i la societat per respondre al clima existencial i l’emergència ecològica

• Una altra legislació social que segueixi la voluntat de l'assemblea enlloc de l’antiga classe política

• Elaborar un nou acord constitucional que creï una autèntica democràcia participativa apta per al segle XXI .

 El context revolucionari

Hi ha més d’un context revolucionari. Alguns són més evidents que els altres, però tots són difícils d’avaluar perquè requereixen una consciència d’allò que està majoritàriament amagat- el secret desig de la gent d’abandonar el règim fallit. O potencialment més important, el nombre de persones a les que els és indiferent la supressió del sistema polític.

Aquí cal recordar algunes coses. Necessitem només uns quants centenars de milers de persones per trencar activament la llei i/o donar suport a activitats que ens permetin situar-nos en el canvi estructural. Hem pogut comprovar com 5 dies d’insurrecció de 200.000 persones a França ha provocat un retrocés en el govern. No hauríem de cometre l’error de pensar que “la gent s’ha d’aixecar” a nivell de la majoria de la població. Necessitem un grup prou nombrós com per aixecar-se, i la resta de la població estarà disposada a “donar-li una oportunitat”.

Debilitats estructurals en les elits

La gran debilitat estructural de qualsevol elit és que la llavor de la seva destrucció es crea pel seu propi èxit en la dominació. L’èxit crea separació de la vida real i una bombolla d’auto-reforçament, assumint sempre que el sistema està bé.

Per altra banda, les elits comencen a orientar-se cap a virtuts ètiques- es creuen afins als valors ètics i acaben venerant en una sola cosa- mantenir la seva posició i l’Economia de l’estatus quo. Aquest procés està ara força avançat.

A l’altre extrem de l’espectre, la creença en el sistema polític ha anat de baixa tant en la dreta com en l’esquerra ideològica, com ha quedat palès en el moment que la crisi financera ha desencadenat el creixement ràpid de grups polítics radicals que usen la retòrica antisistema. Hi ha una ràbia creixent cap a la injustícia i l’extrema desigualtat les elits globals i l’emergència recent de la consciència col·lectiva que no només han estat aquestes persones robant-nos durant 30 anys, sinó que ara ens dirigeixen cap a les nostres pròpies morts.

Has dit tombar el govern?

Jo argumentaria que l’eslògan – “tombar el govern” (o similars) – té un increïble ( per tant, de fet, molt creïble), poder atractiu. Aquesta atracció rau en què es refereix a l’alliberament de la repressió social de la manera més clara i explícita. Ens desfem de la repressió. És simple, complet i dramàtic.

Pregunta: “Què volem?”

Resposta: “Tombarem el govern”.

Et pots imaginar les elits i els professionals dient: “Que ridícul!”, d’altres dient, “qüestió de temps!” Això va de donar a la gent la possibilitat de dir el que pensen, creant un teixit connectiu de solidaritat que molts no sabien que existia.

Això deixa lloc a molta energia política i a la imaginació. Una visió com aquesta es recolza en l’evidència dels últims mesos en què hi ha hagut una explosió molt ràpida de suport pel grup Extinció Rebel·lió. La rebel·lió és ridícula, però per alguna raó també és sexy. És transgressor i la gent vol trencar amb les normes i li encanta veure que hi ha alguna estructura capaç de tirar-la endavant. Hi ha una atracció psicològica profunda per allò desconegut en un món en el qual només se’ns ofereix l’opció de “ sumar-nos-hi i encaixar”. Hi ha sobrades evidències que demostren que en època de crisi la gent opta pel contingut en comptes de per la seguretat material.

El fet és que els analistes materialistes de la dreta i l’esquerra convencionals han passat això per alt perquè han acceptat el dogma reduccionista del neoliberalisme que només dona importància a allò material. Una anàlisi històrica més llarga mostra que això és fonamentalment erroni.

Les revolucions sovint fracassen per manca de planificació de l’endemà de la revolució. A l’altra banda de l’equació hi ha una gran raó per la que les revolucions no funcionen. Perquè no hi ha un relat creïble sobre el camí que eviti el caos. Si no hi ha pla, apareix un buit polític que porta a l’esclat de la violència o del desencant de la gent, que torna a caure en mans de les antigues elits.

Això no és una consideració reaccionaria. La revolució permanent és l’infern i no el cel, tal i com ha quedat demostrat durant el segle XX. La gent vol canvi però en contra dels polítics entusiastes de tots els colors, no volen polítics que dominin les seves vides. Hi ha coses més importants a considerar en les constants de totes les societats humanes, com ho són les relacions familiars, crear bellesa, riure, xafardejar i en resum, tirar endavant la vida.

La revolució política que s’ha de proposar aquí ha de trobar un balanç difícil entre una celebració feliç i exuberant de la humanitat com a col·lectiu- en la que decidirem com volem ser- i crear un fre a l’excés utòpic. Els fonaments de la vida segueixen essent els mateixos- ens hem d’enfrontar a la mort, als dubtes existencials sobre què hi fem en aquest món, ens hem de dominar a nosaltres mateixos i volem aprendre a relacionar-nos eficaçment amb les altres persones, i així successivament. La política és una part important de la vida, però no pas tota. Aquí és on ens podem moure de la política com a eina de dominació, que és com s’ha caracteritzat durant el segle vint.

L’element clau per persuadir a la gent que tot això no acabarà en llàgrimes, és que tenim la resposta a la pregunta fonamental de la política: “qui decideix”? La principal raó per la qual els episodis revolucionaris han fracassat miserablement en els últims 30 anys és que les persones revolucionàries no han tingut una resposta a aquesta qüestió ( per exemple Occupy) o s’han quedat en la representació parlamentaria com a resposta, que s’ha demostrat irremeiablement corruptible en el context de dominància del sistema capitalista – que vol dir que una gran quantitat de diners dobleguen la independència política. En tenim l’últim exemple a Egipte i Ucraïna, on un espectacle sorprenent de poder de la gent va despertar l’esperança del poble, i on aquest tornà a la normalitat per manca d’un pla per al dia després de la revolució.